13 d’ag. 2013

Llegendes

 Des de Sant Roc
Faig un esbós de somriure rere els vidres. Les muntanyes apaivaguen alguns records llunyans que tempten capgirar el pas de les hores. Les agulles del rellotge no s'aturen i miren d'esquitllentes alguna inèrcia mig desfent-se entre les llàgrimes. Les teulades recullen les ànsies de la pluja que avui, de nou, converteix en esmunyedissos els anhels d'altres dies. Tinc les galtes enrogides i els ulls amarats d'un enyor que malda per sobreviure.

15 de maig 2013

Malgrat les pedres, riu avall

Cap a Sant Maurici
Vaig escollir mirar-te els ulls quan, a l'altre costat de la pista, ballaves, sol, al ritme d'una música indesxifrable. Vaig prometre'm que no seguiria les teves passes aquella matinada espessa on els desencontres revifaven i la melangia d'altres temps pessigollejava la gemma dels meus dits. Vaig pensar que no creuaria la porta de casa teva, ni reposaria el dolor de tantes nits de vetlla damunt el sofà descosit de la saleta. Llavors, entre els llençols ardents del desig, vaig creure que no repetiria cap carícia ni cap esglai. No obstant, set anys més tard, quan et poses a ballar, escullo de nou creuar-me amb la teva mirada.

8 de maig 2013

Simbiosi

Cel de Togo
Tinc un núvol que em segueix cada capvespre. S'escola entre les meves passes, travessa una porta i s'escorre enllà de les finestres. A voltes, camino damunt la seva ombra. En altres instants, ell trepitja la meva. Quan m'ajaço al llit i miro enlaire, crec reconèixer algun rostre entre les seves flonges taques de vapor d'aigua. Si tanco els ulls, puc sentir el seu brogit remoure's des del sostre. Zum-zum, zum-zum. Al matí, en llevar-me, se n'ha esfumat la traça i ja sols espero que arribi la tarda.

2 de jul. 2012

Salm


Rosers del Garraf
Sento la lluïsor dels teus versos
a l'ampit de la finestra.
Ressonen foragitant l'aire
que els envesteix i els esquiva.
Potser sigui l'anhel de trobar-te
sota la melodia dels arbres
o la certesa dels oblits
que remouen les paraules.
Cavalca el somni rere els vidres
damunt un fogar d'espines.

26 de des. 2011

Sense excuses


Voldria teixir un cel blau
damunt cada ombra de rancor
per poder sentir com l’existència
camina vora tots aquests cingles,
els que ens provoquen vertigen,
i, simplement, passar de llarg.

Intentaria brodar estels de plata
sobre totes les nostàlgies ferides,
per crear imaginaris més forts
capaços de recollir valls de llàgrimes
que ens recorren exhaustes per dins,
i, senzillament, somriure als records.


Procuraria tenyir de color porpra
l’escenari de les batalles perdudes,
per cercar en d’altres direccions
amples viaranys on falcar els peus
redescobrint noves vies i nous encontres
i, solsment, aguantar dempeus.

Potser, fins i tot, il·lustraria amb ploma
tots els recels i les discòrdies d’un dia
per polir les distàncies i els silencis
i recobrir-los de fotografies antigues
on no hi ha cap gest de naufragi
i, merament, completar el meu àlbum.

Avui la por i la covardia han perdut força.
I no és el Nadal, ni l’esperit de qui sap qui.
Avui, et besaria els confins de l’ànima,
perquè ja no tinc excuses.