Sense excuses

Voldria teixir un cel blau

damunt cada ombra de rancor

per poder sentir com l’existència

camina vora tots aquests cingles,

els que ens provoquen vertigen,

i, simplement, passar de llarg.

Intentaria brodar estels de plata

sobre totes les nostàlgies ferides,

per crear imaginaris més forts

capaços de recollir valls de llàgrimes

que ens recorren exhaustes per dins,

i, senzillament, somriure als records.

Procuraria tenyir de color porpra

l’escenari de les batalles perdudes,

per cercar en d’altres direccions

amples viaranys on falcar els peus

redescobrint noves vies i nous encontres

i, solsment, aguantar dempeus.

Potser, fins i tot, il·lustraria amb ploma

tots els recels i les discòrdies d’un dia

per polir les distàncies i els silencis

i recobrir-los de fotografies antigues

on no hi ha cap gest de naufragi

i, merament, completar el meu àlbum.

Avui la por i la covardia han perdut força.

I no és el Nadal, ni l’esperit de qui sap qui.

Avui, et besaria els confins de l’ànima,

perquè ja no tinc excuses.

 Melodia