7 de des. 2011

Compassos

Begur

Tinc excés de silencis,
perplexos, s'abraonen damunt els meus dits.
En les pulsacions del buit,
imagino estructures i petites bastides
que sobreviuen sense sortir de to.

Com l'arbre que arrela sense aigua,
cerco estendre els braços en un aire
que no sigui tan efímer com el d'ahir,
i que sostingui uns peus descalços
damunt l'escorça de l'oblit.
Cadaqués
Hi ha qui diu que no dir és massa cosa
i que deslligar notes a un ritme descompassat
és la gran malaltia del desig que,
ocult, captiu, enlluernat de nit,
s'amara a qui sap què que
trenqui amb la física i la lògica.

Avui tinc esma de mots
perquè el mar d'on he rescatat les tecles
resguarda quelcom més de rerafons,
quelcom, que encara no endevino
i que potser mai arribi a abraçar.




3 comentaris:

anna g. ha dit...

Bonic i acompassat, el poema. Fa goig llegir-te. Continua :)

Montse ha dit...

Gràcies bonica,
Els teus mots animen.
Una abraçada

Montse ha dit...

Viatger,

El teu comentari m'arriba amb la força d'un dia que, malgrat la grisor, ofereix escletxes de llum que s'entreobren per mostrar una diversitat de camins encara per recórrer.

Una abraçada!