Pensant si el temps cau a la deriva reconec un pessigolleig que m'accelera la pulsació dels dits. Com miratges d'esmalt reapareixen les tecles de l'espera. Entre els paratges incerts d'una terra que no s'escriu als mapes les sento cridar ofegant el silenci. El llenguatge del fantàstic descorda pessics de realitat per definir i les llacunes de la memòria fan regalimar llàgrimes de foc damunt la pell abatuda. Hi ha somnis que reapareixen malgrat desar-los a la capsa dels intangibles. Són els teus ulls els qui coneixen els secrets que perviuen per dessota de les aigües.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada