Mai passa res. Gires pàgina tantes vegades que es desgasten els fulls a l'ombra dels dits. Mossegues els llavis tan fort que la ferida a camí de cicatritzar reobre les mateixes escletxes d'ahir. Ni t'atreveixes a xisclar. Resguardes les paraules perquè saps que el vent d'avui les espargiria i no trobarien més que l'eco somort d'una paret a mig pintar. T'esgarrifa la idea de fer un tomb pel calaix on deses tots aquells versos, no fos que gosessis fer un salt sense saber si podràs assegurar els peus. Distreus les intuïcions i et capbusses en històries simpàtiques de corbates, ocatasíl·labs i bars de menús. I és així com, sense moure res, acabes el dia.
3 comentaris:
Comparteix el teu somni privat què està molt bé.
Escampampal pel cim del teu espai pq fructifiqui.
Enhorabona!!!
No és fàcil compartir allò que és sovint impronunciable. Encara que, el teu to optimista em fa somriure i creure que queda molt camí per recórrer...
Gràcies
Montse
En el meu cas ja és dificilissssiiiiimmm pronunciar el que és pronunciable...je je
Creu-me tens mooooooooooooolt camí per recórrer(és àmple i llarg)
Publica un comentari a l'entrada